2025

                                                                                              

   

                                                       

CONVERSA AL MUSEU TÀPIES AMB ALBERT SERRA, VICENÇ ALTAIO I JO

Antoni Tàpies vist per Albert Serra: fe sense obres morta és 

Ahir dia 12 vaig assistir-hi a un nou visionat al Museu Tàpies i vaig participar-hi a la conversa amb el mateix Albert Serra i en Vicenç Altaio, era el moment de fer un acte contrició.

ACTE DE CONTRICIÓ:

El passat dia 10 de Maig vaig publicar a la revista Bonart

https://www.bonart.cat/ca/n/45313/antoni-tapies-vist-per-albert-serra-fe-sense-obres-morta-es

un article amb la meva opinió molt crítica sobre el documental que acabem de veure. Aquest es pot llegir online i, per tant, abreujaré els arguments.

Ras i curt deia:

Soc fan d'Albert Serra. Però tot  feia predir un desastre que consumaria el sacrifici d'un dels meus admirats artistes. Tenia la intuïció que era impossible que un dalinià confés com Albert Serra pogués fer alguna cosa interessant sobre Tàpies. El desinterès, la poca fe a la figura i a l'obra d'Antoni Tàpies es veuria reflectida

Per reafirmar el meu dubte, ho va fer l´ Albert Serra amb els seus comentaris  pre i post visionat amb expressions sobre Antoni Tàpies que em ruboritza repetir. Molt provocatius per les ànimes sensibles com la meva  cap al gran mestre, deia coses com: burla, joc  d'infants amb “rallotes”, últimes  exposicions  rutinàries....etc

En aquell moment, vaig pensar que era lògic perquè només conec dues persones capaces de tenir fe a Dalí i a Tàpies a l'hora: una és Vicenç Altaió i l'altra soc jo. No sabia si Albert Serra  era capaç d'aquest polí amor.

I Acabava dient que això no obstant, m'agrada el seu cinema –o el que sigui que fa–, per això reconec com a pròpia aquesta contradicció de Tácit, Annals I 58: Proditionem amo, sed proditorem odi (“La traïció m'agrada, però odio el traïdor”).

Aquesta cita oximoronica reflectia el meu estat d'ànim era com un koan que hauria de desllorigar i a partir d'ell, dic el següent i faig un veritable ACTE DE CONTRICIÓ.

Necessitava criticar la meva pròpia crítica perquè em quedaven masses fils per lligar.

No entenia  com es pot fer una bona obra  sense fe? El títol: fe sense obres morta és...es una frase evangèlica de Sant Jaume i ja em deia que la fe es demostra amb obres i també que no hi ha obra sense fe.

Per això el drama sacrificial estava servit. Passats uns dies i confirmat per al nou visionat de la pel·lícula ahir en el Museu Tàpies,  em torno a preguntar que estava proposant en realitat l' Albert Serra? Quin era el meu error com a cronista?

El que succeïa es que estava aplicant una mirada convencional com la d'aquell que creu que sap com han de ser les coses, una mirada en certa manera coherent amb l'estimació corrent, normal, potser vulgar que tenim sobre Tàpies. Potser feia servir la raó i no la fascinació perquè amb tants subtítols i paraules que surten al documental no m'havia fet  efecte la hipnosi pròpia de les seves pel·lícules.

Pensant en  el sacrifici vaig retornar la mirada cap al seu documental taurí,  “Tardes de soledad “, i diria que  és possible l'amor i el sacrifici per estimació. Potser és això el que ha fet l ´Albert amb en Tàpies?

En realitat Albert Serra ens dona una sacsejada. Al dir que  la pel·lícula és una burla, al no demostrar gens d'interès fa, l'efecte d'un estirabot que anorrea els estereotips, tot allò que  ja sabem de Tàpies. Serra sacseja les opinions rutinàries, el que s'ha de dir per ser correcte. Ho fa sempre. Però en realitat amb aquesta pel·lícula retroba l'autèntic esperit revolucionari provocador de les consciències que buscava el nostre admirat artista. Per tant crec que aquest documental és l'única manera possible  de tractar amb imatges al gran mestre  Antoni Tàpies i així trobar la pròpia via individual e intransferible.

A l'estrena del documental “Biblioteca de pedra seca “de Joan Vall Karsunke sobre Vicenç ,  vaig adonar-me , quan el maquillen, que és un moment magistral, que passava el mateix que  a la pel·lícula “Història de la meva mort”  de l´Albert   i que crec que es així amb els dos, una autèntica manera de dir el què es l'estil i  què és  l'art .

El gran mestre  Kodo Sawaki en el seu llibre “El Zen és una gran patraña”  diu que: “maquillar-se consisteix, en primer lloc, a conèixer i acceptar el propi rostre net, per després ressaltar les seves particularitats per mitjà del maquillatge i així mai deixar de ser un mateix. En cap moment, ni Serra ,ni Altaió poden deixar de ser ells mateixos en tot allò que fan.

Si es tracta d'esser tu mateix, en aquest lloc, en aquest instant: de què et serveix l'art del mestre Tàpies? És la teva vida, aquí res no corre per compte de Tàpies. Per això  l´ Albert Serra ha fet la seva pròpia pel·lícula, l'única manera de rendir homenatge a l'admirat Antoni Tàpies.